Joan fuster: poesia i assaig

 Amb l'assaig i a Fuster,  a més de recordar conceptes de coherència i adequació, que seran ja habituals fins a finalitzar el curs, treballarem la part de literatura de les PAU.

De l'assaig, us deixe una presentació que pot resultar-vos pràctica:

L'assaig tema 4 from guest6be99a

Pel que fa a Joan fuster, us remet a la pàgina Ser Joan Fuster del bloc del departament, on trobareu diverses entrades amb aforismes i enllaços a informació sobre l'autor.

L’assaig i fuster 3 from Anna Gascón

A més, m'agrada recordar l'obra poètica de l'autor, que queda sovint relegada per la potència de la seua vessant assagística.

Compareu  la diferència en la mirada  entre l'aforisme

 "En moltes coses, però en l'amor particularment, l'experiència pot, o sol, ser un defecte. Per això el primer amor és inobidable"

i aquest poema:

6

Tenies 19 anys, i a punt la joia,

i esperança de mi en les teues galtes.

Jo t'intentava noms o altres carícies.

Vàrem recórrer, junts, tots els designis

d'un espai de coloms, les destinades

nits al respir a mitges, la ventura.

I què no redimien nostres cossos?

Eren purs blanament. Provant llur glòria

la forma del retorn els adoptava.

Josep Vicenç Foix.

Ens sumem, de nou als homenatges que des de la catosfera ens proposa Víctor Pàmies. Hui  recordem a J. V. Foix , qui moria  a Sarrià,  un 29 de gener de 1987," l'endemà mateix del seu aniversari, als noranta-quatre anys, en el cim del seu prestigi literari. "

Tota la informació que necessiteu saber sobre l'autor, importantíssim en la història de la nostra literatura, la trobareu als enllaços d'Escriptors.cat si piqueu a sobre del nom . Ara només us propose tres poemes. El primer és el que més m'ha agradat d'ell, també el més conegut, i us invite a escoltar l'autor al mateix temps que el llegiu. Per fer-ho, piqueu sobre el títol. El segon és un joc, per tal que vegeu la diferència d'estil poètic. I per últim un de visual.

 ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una sola metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

DELS SUBDESENVOLUPATS I ECONÒMICAMENT AFEBLITS, DE L'ENGATJAMENT, DELS ENGATJATS I DELS POSSIBLEMENT ENGATJADISSOS, I, EN GENERAL, DE L'ACTUAL CONJUNTURA

Jo m'engatjo:

 He parat, en sis anys, vuit sorgents de benzina.

  (Vora riu,

   quan Matilde em besava, se'n reia i plorava.)

Tu t'engatges:

 Has llançat cinc noms més de fluor corrosiu.

  (Lluny del bosc,

   on passa, remorós, un vol de roses.)

Ell s'engatja:

 Ha obert quatre clubs-blus per burgs, cimals i planes.

  (Vora els ponts

   on els màrtirs i els sants enfilaven estrelles.)

Nosaltres ens engatgem:

 Fem tres carburants més a preus episcopals.

  (Lluny del rec

   on parlàvem, baixet, amb ressaca de fulles.)

Vosaltres us engatgeu:

 Feu dos extrets de fruits amb clots de vitamines

  (Vora el pou

   on bevíem el vi com si fóssim regents.)

Ells s'engatgen:

 Fan un ultracafè amb el poltre domat.

  (Lluny del món

   on dormíem, plegats, a la cambra del rei.)

I, en un engatjament totaltal, els subdesenvolupats i afebrits, feu un producte nou, bucòlic i òrfic ensems, homogeni i evolucionat, de flancs mòrbids i receptius. - De venda: Al tombant de la conjuntura europea i europeista de les luminiscents autopistes.

Per últim, escolteu el cant!

Més informació i poemes de l'autor, a Magpoesia

Tornem  al treball. Perdó, fa temps que hi treballem, però no havíem inaugurat el blog. Com a regal, un poema del nostre Estellés i el videoclip d'Obrint pas. Us invite a llegir-lo i a visionar el vídeo.

CANT DE VICENT 

…a unes tres milles de la mar, a la banda

occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts…
Sir John Talbot Dillon

PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

sense picapedrers i sense obra de moro.

La volies cantar d’una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

Lentament el miraves créixer com un crepuscle.

Arribava la nit , no escrivies el cant.

Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.

Potser en el moment de la Ressurecció

de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.

I el tema de València tornava, i se n’anava

entre les teues coses, entre les teues síl·labes,

aquells moments d’amor i aquells moments de pena,

tota la teua vida — sinó tota la vida,

allò que tu saps de fonamental en ella –

anava per València, pels carrers de València.

Modestaments diries el nom d’algun carrer,

Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat

els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,

i ja tindries tota València. Per a tu,

València és molt poc més. Tan íntima i calenta,

tan crescuda i dolguda, i estimada també!

Els carrers que creuava una lenta parella,

els llargs itineraris d’aquells duies sense un

cèntim a la butxaca, algun antic café,

aquella lleteria de Sant Vicent de fora…

La casa que estrenàveu en estrenar la vida

definitivament, l’alegre veïnat.

l metge que buscàveu una nit a deshora,

la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!

El naixement d’un fill, el poal ple de sang.

aquell sol matiner, les Torres dels Serrans

amb aquell breu color inicial de geranis.

Veus, des del menjador, per la finestra oberta,

Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,

escoltes des del llit les sirenes del port.

De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.

Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana

veïna de l’església. El treball, el tenaç

amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,

des que et varen parir un dia a Burjassot:

com mamares la llet vares mamar l’idioma,

dit siga castament i amb perdó de la taula.

Ah, València, València! Podria dir ben bé:

Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua

València. O evoque la València de tots,

de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?

Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.

L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.

Més avant escriuràs el teu cant a València.

Joan Fuster: Criatura Dolcíssima

I un regalet, per ser hui el dia que és.



CRIATURA DOLCÍSSIMA
1
Criatura dolcíssima - que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!

Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores ...

Trobareu tot el text si cliqueu al títol.

Música i poetes.

Al carrer del quatre llits

Llegiu la letra mentre escolteu

Al carrer dels quatre llits

(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat no vol dormir,
quatre retalls de somni
que els anys no han envellit
fan carrera d'amors clandestins, segles,
mentre els seus ulls inquiets vetllen
amb el gest sempre a punt per fugir.

Són la puta Llibertat
i la puta Germanor
que per les cantonades
donen de franc l'amor,
han vingut fins aquí rodant món, pobres,
a la ciutat exultant, soles,
a buscar vells amants, nous amics.

Però qui són
aquesta gent que fatxendeja tant,
cap on van
mostrant el cos tan bell com agressiu.

Ens diuen que ells són els atletes
que ens fan senyals d'un demà molt més feliç,
però de l'enllà del temps
no els recordem fent l'amor en els nostre llits.

No són ells els qui esperem...

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat no vol dormir,
la gent senzilla busca
l'escalfor de seu pit
i entre els pobres llençols hi faran festa,
cossos humils que inventant gestes
es converteixen en déus de la nit.

Ballen junts la puta Cultura
i el xapero Benestar,
en la nit tèbia es gronxen
obrint un màgic vals,
que per ells tot el món és un sol ritme,
plens d'orgull revoltat viuen
conjurant el futur amb les mans.

Però vindran
els nostres atletes que esperem fa temps
i ompliran
l'ample horitzó amb llum de dignitat.

Atletes de la pau, de les idees,
atletes del somni d'un món millor,
atletes del cor fratern, dels sentiments,
atletes del gest bondadós.

Aquests són els qui esperem!

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat ja s'ha adormit,
les quatre meuques soles
saluden el matí
i a pas lent fan camí cap el nou dia
mentre al fons dels seus ulls brilla
la llum que les ha dut fins aquí.

Un pont de mar blava,
l'ombra dels déus ran de l'aigua,
tornàveu de misteris,
port de vents i de calmes.


Una de les meues estimades, País petit. Podeu llegir la lletra si hi cliqueu



I ací teniu algunes de les clàssiques dels primers anys de la Nova cançó:
El Bandoler
La gallineta
L'estaca

Martí i Pol i Lluís Llach

Hui parlàvem, de nou, de literatura, de poesia. Hem vist les generalitats de l'època de postguerra i hem llegit alguns dels poemes de Miquel Martí i Pol, per tal de comparar la seua mirada amb la del Salvador Espriu. I m'he sorprés molt quan gairebé cap de vosaltres coneixia Lluís Llach.
En el procés de recerca, he trobat una pàgina on hi ha una llista dels poemes de Martí i Pol que estan cantades per Llach. Ací la teniu, per anar fent boca.
Al carrer dels quatre llits (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Ara mateix (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Canto l'amor (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Dóna'm la mà (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
El cafè antic (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
El meu país (Miquel Martí i Pol - Teresa Rebull)
Embruix de lluna (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Et deixo un pont de mar blava (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Haikús en temps de guerra (Miquel Martí i Pol - Miguel Poveda)
He après a no queixar-me (Miquel Martí i Pol - Rafael Subirachs)
La Lira o [A Bigi] (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
La sirena (Miquel Martí i Pol - Rafael Subirachs)
Lentament comença el cant (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Marona (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Mireu-me els ulls (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
No em parleu de somnis (Miquel Martí i Pol - Rafael Subirachs)
Núvols (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Pilar (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Porrera (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Romanço (Miquel Martí i Pol - Maria del Mar Bonet)
Roses blanques (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Som una nosa (Miquel Martí i Pol - Rafael Subirachs)
Tanta llum de mar (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Tomb d'atzars (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Valset per a innocents (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Vinc a dur-te amb la veu un cant d'esperança (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Vinc de molt lluny (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Vull somiar el demà (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Sobre la poesia.

Parlant de poesia d'amor, i en resposta a l'entrada anterior de Carla, us propose  aquest altre poema d'Anna Aguilar-Amat. Perquè no tota la poesia d'amor parla d'amor romàntic, ni té rima, ni idealitza els sentiments. Espere que el disfruteu.

Benaventurances

Dius que l’amor és com un got:

es trenca si l’agafes
massa fort o massa fluix.

         Ronny Someck, Trosset de vidre

Benaventurats aquells que no han trencat cap got,

que no van prémer poc ni tampoc massa

la copa amb què brindaven.

O aquells que van deixar-lo caure 

sobre una superfície

tova de factures o de bolquers 

o baralles de cartes.

Els que adquiriren duralex, 

metacrilat o porexpan.

O l’eucarístic copó massís dins l’or.

Aquell que penjà a la paret una copa de vi pintada

per Dalí. Els qui desaren la vaixella dins la

vitrina amb els anells.

O aquell que en ser ell mateix el recipient

va deixar d’existir, a mans d’un altre.

Benaventurats els no poetes.

Visquin les fonts; els tolls com aquest

poema.

Esquerra dreta, esquerra dreta.

Estàvem comentant el divendres a classe com veu la majoria de la gent la poesia. Quina és la que prefereix la gent? per a gran part dels lectors poesia és sinònim d'amor i dolçor unit amb una bonica rima, i tot escrit que no siga així no és poesia. Aquesta és la prova de què no fa falta que siga així, que solament amb enginy es pot aconseguir que tota una classe de 27 persones de segon de batxillerat ens quedem bocabadats amb una simple lectura d' un minut i mig.

Si un esquerrà
pensa que un esquerrà
només pel fet de ser esquerrà
és més bo que un dretà
és tan prepotent
que resulta ser un dretà
Si un dretà pensa
que un dretà
només pel fet de ser dretà
és més bo que un esquerrà
és tan prepotent
que resulta ser d‘extrema dreta
I com que jo estic
contra els dretans
i els d‘extrema dreta
estic contra els esquerrans
que pensen
que són més bons
que els dretans
I com que estic contra ells
pense de vegades
que tinc dret a pensar
que sóc més bo
que ells.

Erich Fried.

Dia Mundial de la Poesia

Miquel Martí i Pol (1929-2003),

Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta
de més pur en nosaltres
val tant -ho sabem bé- com el neguit
de qualsevol hereu d'aquest insigne
llinatge de vençuts.
                           Cal que insistim,
com qui pidola, si voleu, davant
de cent portes barrades.

  

Del poemari La fàbrica (1972),

Maria Beneyto: in memoriam

Maria Beneyto   poeta i novel.lista valenciana, nascuda al 1925, ha mort hui.

I m'ha pillat preparant-li una entrada, en aquesta sèrie de dones que escriuen; m'ha pillat. Aquestes coses que penses que ja tindràs temps i mentre escrius notes d'altres. Bé, així són les coses a voltes . Ara servirà de petit homenatge.

Quan comencí a escriure, fa gairebé un mes,  remarcava la seua inclusió com una de dues dones que Joan Fuster va incorporar al seu llibre Antologia de la poesia valenciana(1956). Em resultava sorprenent -per dir-ho d'alguna manera- que només n'hi foren dos , al mateix temps que evidenciava, aquesta inclusió, la importància de l'autora ja al moment de la publicació de l' antologia. Va continuar escrivint tant poesia -l'últim llibre va ser publicat el 2000-  com narrativa -és autora d'una de les millors novel.les dels anys 60, La dona forta. Maria Beneyto  fou guardonada al llarg de la seua vida amb diversos premis, entre ells, el Premi de les Lletres de la Generalitat el 1992.

Ara li quedaran les veus que reciten els seus poemes.

Sóc criatura d’aigua en l’enyorança
i a penes tinc de mar els ulls i els somnis.
Germanes mudes ja sota les ones,
¿sóc sola ací, sola en la mar per sempre...?

AntologiaDesprés de soterrada la tendresa
vàrem llençar els pètals de la neu, que afegia
més gel, al que amagava la glaçada disfressa
on l'au del vidre congelat vivia.

Turmells de ballarina, amb les venes dolentes.
El caliu quiet i ocult. Les mans creuades.
Cent buits per avançar a les palpentes.
A cor nu de la flama, les donzelles cremades.

Al soterrar anàrem. Eixam de nines tortes
-un ull al frigorífic- estenia
veus de paper, paraules plastificades, mortes.
En secret el sepeli. Com calia.

                                            (Del llibre Després de soterrada la tendresa, València, 1993.)

L’ENGANY
 

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                              la vida.                                                                                      Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.

---

Enllaços:
notícia a la premsa 
Escriptors.cat. Maria Beneyto: biografía, bibliografia, comentaris de l'obra.
Alguns poemes a Poetcat

Poesia de dones.

Una primera qüestió per començar la sèrie d'entrades al voltant de dones que escriuen és el concepte de "poesia de dones" . Us propose la feina a vosaltres: a través dels comentaris, intenteu definir-lo: quan llegiu el titular, què enteneu? poesia feta per dones?, feta per qualsevol però amb una temàtica determinada?

Comence hui amb l'escriptora Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976), qui inicià el seu camí  poètic amb tendència noucentista però anà incorporant elements dels nous corrents.  Els seus poemaris  mostren una "producció estretament lligada a l'experiència vital -en la qual el fet de ser dona fou crucial- i presidida per una poètica de ressons maragallians. L'amor, la fe, l'alegria, el cant, la condició femenina, el dolor, l'angoixa, la tristesa, la por i la mort són els temes que, amb més o menys pes i amb tractaments diferents segons el moment i les circumstàncies, dominen una poesia molt treballada, depurada i mesurada en l'expressió del sentiment alhora que d'extraordinària força expressiva;"

CANÇÓ D'ABRIL
(si cliqueu al títol podreu escoltarlo)
Hi tornarem al sol-solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
...Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin aire!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adéu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
-deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt.

CLEMENTINA ARDERIU

Més textos de l'autora, al Magpoesia

La generació dels 70: de tornada amb la poesia.

Aquests dies hem estat llegint i escoltant poemes, potser una mica anàrquicament. El que tenien en comú  tots ells , a banda potser del tema -ai, l'amor, el desamor...!-era que els seus autors i autores els havien escrit en  una determinada època, allò que en termes d'estudis literaris es coneix com a "generació" dels 70. En lloc de posar-vos un text extrictament acadèmic, us propose una comunicació d'un dels protagonistes d'aquesta "generació"

Aquest text fou llegit per Francesc Parcerisas en la taula redona que, amb motiu dels premis Ausiàs March i Joanot Martorell, se celebrà a la ciutat de Gandia el 8 d’octubre de 2004.

La generació dels 70 és la generació del fracàs. No vull dir que sigui una generació fracassada, ni un generació de fracassats. És la generació que exemplifica, dins la literatura catalana —i, fins i tot més enllà, dins la sociologia del país, dins la sociologia del món contemporani— el fracàs de la civilització europea del segle XX. Ara ho explico tot seguit.

Tinc al cap els escriptors nats des de la guerra civil o poc abans —com Feliu Formosa, Baltasar Porcel, Joan Margarit...— fins als nats a gairebé tocar els anys 50: Biel Mesquida, Jaume Pont, Pep Piera, Maria Barbal, Carme Riera... Molts tenen, doncs, entre els 50 i els 70 anys i han d’haver produït el bo i millor de la seva obra de creació. Hauríem de tenir una literatura contemporània estructurada, un país de lectors, editors, crítica, un punt de normalitat. Però ¿on som?

Començaré dient no pas on som, sinó qui érem, qui som (malgrat els oblits, la desmemòria, les disfresses). Som l’última generació del segle XIX. La generació de la postguerra. Som la generació que va deixar els pobles per anar a les ciutats, va canviar els animals pels cotxes, l’analfabetisme per l’escola, la disciplina i el sacrifici per la picaresca i la tarja de crèdit. De fet som la generació de la victòria, dels planes de desarrollo, de la germanor, de la democràcia, de l’ètica i «no més morts». No en tenim gairebé rec ord, de les guerres, però les hem viscudes a casa, no a la televisió. N’hem sentit a parlar, sabem la cara que cadascú hi posava, els records que suscitava. I els silencis. Els enormes silencis. I les renúncies que provocava. I els sacrificis. I allò de: "que no torni a passar mai més". Hem vist els anarquistes i els republicans convertits en mesells, i en rates de sagristia. (De vegades, moltes menys, fins i tot en feixistes de segona fila.) I n’hem vist —això és importantíssim— tot l’honor. L’honor i el sacrifici que aquestes claudicacions comportaven. Els pares ens han fet estudiar, ens han enviat fora, fins de vegades ens han llegit! Els nostres pares han cregut en l’educació salvadora, que permetria pujar socialment, i nosaltres hem viscut prou per veure, amb admiració callada, que ells també sabien que allò que compta són els diners.

Per continuar llegint, cliqueu-hi.

Evidentment, no estan, en la llista de Parcerisas, tots  els qui eren, ni totes. La vostra feina serà, per una banda, iniciar l'elaboració del tema per la PAU a partir d'aquest i d'altres textos, i, per altra, anar ampliant la llista amb una mena d'antologia d'autors i textos. Ana ja en té el primer, Josep Piera. Au, què espereu?
 

Les avantguardes. Noves textualitats digitals.

Ja sabeu de la meua incorregible mania de generalitzar, d'enllaçar  moviments històrics amb literaris i culturals... d'alterar l'ordre cronològic i tot això. Mentre l'altre dia parlàvem d'avantguarda i miràrem la poesia visual del Brossa, us vaig proposar fer una ullada a les noves literatures (alguns encara no ho tenen clar, si literatura, textualitats digitals...)

Gràcies a la nostra amiga Oreto us puc proposar aquesta selecció: Connecteu els ulls i el volum dels vostres ordinadors, i deixeu-vos anar una mica.

Senzill: Les paraules canvien. Senzillament dic: imaginació, percepció, llengua.

El amor2: Anna pren l'instant entre els dits....  (feu clic arreu)

Estacions: Neva, cull somnis i juga... Fuig del fred. O posa els peus sobre la sorra calenta.

Ah! s'admeten comentaris. Si passeu per ací, aviseu!