Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol

Aquests dies estem a voltes amb la literatura, però ens ha faltat la presentació de Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol. Perquè no noteu massa la seua falta, podeu anar al blog d'Oreto Lliures volen on en  trobareu dues que us ajudaran a preparar el tema.
Jo us deixe un parell de poemes que també podeu escoltar si cliqueu a sobre del títol.

NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM XXXVIII
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
Espriu, Salvador: “La pell de brau XXXVIII”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)



HE HERETAT L'ESPERANÇA
He heretat l'esperança del avis
i la paciència dels pares.
I de tos dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
Martí i Pol, Miquel. “He heretat l'esperança”. Obra poètica/1. 1948-1971

Música i poetes.

Al carrer del quatre llits

Llegiu la letra mentre escolteu

Al carrer dels quatre llits

(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat no vol dormir,
quatre retalls de somni
que els anys no han envellit
fan carrera d'amors clandestins, segles,
mentre els seus ulls inquiets vetllen
amb el gest sempre a punt per fugir.

Són la puta Llibertat
i la puta Germanor
que per les cantonades
donen de franc l'amor,
han vingut fins aquí rodant món, pobres,
a la ciutat exultant, soles,
a buscar vells amants, nous amics.

Però qui són
aquesta gent que fatxendeja tant,
cap on van
mostrant el cos tan bell com agressiu.

Ens diuen que ells són els atletes
que ens fan senyals d'un demà molt més feliç,
però de l'enllà del temps
no els recordem fent l'amor en els nostre llits.

No són ells els qui esperem...

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat no vol dormir,
la gent senzilla busca
l'escalfor de seu pit
i entre els pobres llençols hi faran festa,
cossos humils que inventant gestes
es converteixen en déus de la nit.

Ballen junts la puta Cultura
i el xapero Benestar,
en la nit tèbia es gronxen
obrint un màgic vals,
que per ells tot el món és un sol ritme,
plens d'orgull revoltat viuen
conjurant el futur amb les mans.

Però vindran
els nostres atletes que esperem fa temps
i ompliran
l'ample horitzó amb llum de dignitat.

Atletes de la pau, de les idees,
atletes del somni d'un món millor,
atletes del cor fratern, dels sentiments,
atletes del gest bondadós.

Aquests són els qui esperem!

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat ja s'ha adormit,
les quatre meuques soles
saluden el matí
i a pas lent fan camí cap el nou dia
mentre al fons dels seus ulls brilla
la llum que les ha dut fins aquí.

Un pont de mar blava,
l'ombra dels déus ran de l'aigua,
tornàveu de misteris,
port de vents i de calmes.


Una de les meues estimades, País petit. Podeu llegir la lletra si hi cliqueu



I ací teniu algunes de les clàssiques dels primers anys de la Nova cançó:
El Bandoler
La gallineta
L'estaca

Martí i Pol i Lluís Llach

Hui parlàvem, de nou, de literatura, de poesia. Hem vist les generalitats de l'època de postguerra i hem llegit alguns dels poemes de Miquel Martí i Pol, per tal de comparar la seua mirada amb la del Salvador Espriu. I m'he sorprés molt quan gairebé cap de vosaltres coneixia Lluís Llach.
En el procés de recerca, he trobat una pàgina on hi ha una llista dels poemes de Martí i Pol que estan cantades per Llach. Ací la teniu, per anar fent boca.
Al carrer dels quatre llits (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Ara mateix (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Canto l'amor (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Dóna'm la mà (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
El cafè antic (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
El meu país (Miquel Martí i Pol - Teresa Rebull)
Embruix de lluna (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Et deixo un pont de mar blava (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Haikús en temps de guerra (Miquel Martí i Pol - Miguel Poveda)
He après a no queixar-me (Miquel Martí i Pol - Rafael Subirachs)
La Lira o [A Bigi] (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
La sirena (Miquel Martí i Pol - Rafael Subirachs)
Lentament comença el cant (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Marona (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Mireu-me els ulls (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
No em parleu de somnis (Miquel Martí i Pol - Rafael Subirachs)
Núvols (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Pilar (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Porrera (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Romanço (Miquel Martí i Pol - Maria del Mar Bonet)
Roses blanques (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Som una nosa (Miquel Martí i Pol - Rafael Subirachs)
Tanta llum de mar (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Tomb d'atzars (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Valset per a innocents (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Vinc a dur-te amb la veu un cant d'esperança (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Vinc de molt lluny (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Vull somiar el demà (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Dia Mundial de la Poesia

Miquel Martí i Pol (1929-2003),

Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta
de més pur en nosaltres
val tant -ho sabem bé- com el neguit
de qualsevol hereu d'aquest insigne
llinatge de vençuts.
                           Cal que insistim,
com qui pidola, si voleu, davant
de cent portes barrades.

  

Del poemari La fàbrica (1972),