Maria Beneyto poeta i novel.lista valenciana, nascuda al 1925, ha mort hui.
I m'ha pillat preparant-li una entrada, en aquesta sèrie de dones que escriuen; m'ha pillat. Aquestes coses que penses que ja tindràs temps i mentre escrius notes d'altres. Bé, així són les coses a voltes . Ara servirà de petit homenatge.
Quan comencí a escriure, fa gairebé un mes, remarcava la seua inclusió com una de dues dones que Joan Fuster va incorporar al seu llibre Antologia de la poesia valenciana(1956). Em resultava sorprenent -per dir-ho d'alguna manera- que només n'hi foren dos , al mateix temps que evidenciava, aquesta inclusió, la importància de l'autora ja al moment de la publicació de l' antologia. Va continuar escrivint tant poesia -l'últim llibre va ser publicat el 2000- com narrativa -és autora d'una de les millors novel.les dels anys 60, La dona forta. Maria Beneyto fou guardonada al llarg de la seua vida amb diversos premis, entre ells, el Premi de les Lletres de la Generalitat el 1992.
Ara li quedaran les veus que reciten els seus poemes.
AntologiaDesprés de soterrada la tendresa
vàrem llençar els pètals de la neu, que afegia
més gel, al que amagava la glaçada disfressa
on l'au del vidre congelat vivia.
Turmells de ballarina, amb les venes dolentes.
El caliu quiet i ocult. Les mans creuades.
Cent buits per avançar a les palpentes.
A cor nu de la flama, les donzelles cremades.
Al soterrar anàrem. Eixam de nines tortes
-un ull al frigorífic- estenia
veus de paper, paraules plastificades, mortes.
En secret el sepeli. Com calia.
(Del llibre Després de soterrada la tendresa, València, 1993.)
L’ENGANY
Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida. Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.
Enllaços:
notícia a la premsa
Escriptors.cat. Maria Beneyto: biografía, bibliografia, comentaris de l'obra.
Alguns poemes a Poetcat
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida. Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.
Enllaços:
notícia a la premsa
Escriptors.cat. Maria Beneyto: biografía, bibliografia, comentaris de l'obra.
Alguns poemes a Poetcat
Que llàstima. Ja seria molt major la dona. M'anrecorde que moltes vegades l'anomenaves en classe.
ResponElimina