Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol

Aquests dies estem a voltes amb la literatura, però ens ha faltat la presentació de Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol. Perquè no noteu massa la seua falta, podeu anar al blog d'Oreto Lliures volen on en  trobareu dues que us ajudaran a preparar el tema.
Jo us deixe un parell de poemes que també podeu escoltar si cliqueu a sobre del títol.

NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM XXXVIII
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
Espriu, Salvador: “La pell de brau XXXVIII”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)



HE HERETAT L'ESPERANÇA
He heretat l'esperança del avis
i la paciència dels pares.
I de tos dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
Martí i Pol, Miquel. “He heretat l'esperança”. Obra poètica/1. 1948-1971