Narrativa dels 70: Quim Monzó

Quim Monzó

View more PowerPoint from Institut secundaria Federica Montseny

Homenatge blogaire a Montserrat Roig

"Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m’invento històries. Bé, no me les invento, les exagero. Si dic que una vella té tres-cents cinquanta anys, tothom sap que això és impossible, però, a la gent, li agrada d'imaginar-se que la vella que té vuitanta anys en fa tres-cents cinquanta que és viva."

Per saber més, entreu en la pàgina de LletrA,

Escriptors.cat
Corpus literari xtec


  

Música i poetes.

Al carrer del quatre llits

Llegiu la letra mentre escolteu

Al carrer dels quatre llits

(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat no vol dormir,
quatre retalls de somni
que els anys no han envellit
fan carrera d'amors clandestins, segles,
mentre els seus ulls inquiets vetllen
amb el gest sempre a punt per fugir.

Són la puta Llibertat
i la puta Germanor
que per les cantonades
donen de franc l'amor,
han vingut fins aquí rodant món, pobres,
a la ciutat exultant, soles,
a buscar vells amants, nous amics.

Però qui són
aquesta gent que fatxendeja tant,
cap on van
mostrant el cos tan bell com agressiu.

Ens diuen que ells són els atletes
que ens fan senyals d'un demà molt més feliç,
però de l'enllà del temps
no els recordem fent l'amor en els nostre llits.

No són ells els qui esperem...

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat no vol dormir,
la gent senzilla busca
l'escalfor de seu pit
i entre els pobres llençols hi faran festa,
cossos humils que inventant gestes
es converteixen en déus de la nit.

Ballen junts la puta Cultura
i el xapero Benestar,
en la nit tèbia es gronxen
obrint un màgic vals,
que per ells tot el món és un sol ritme,
plens d'orgull revoltat viuen
conjurant el futur amb les mans.

Però vindran
els nostres atletes que esperem fa temps
i ompliran
l'ample horitzó amb llum de dignitat.

Atletes de la pau, de les idees,
atletes del somni d'un món millor,
atletes del cor fratern, dels sentiments,
atletes del gest bondadós.

Aquests són els qui esperem!

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat ja s'ha adormit,
les quatre meuques soles
saluden el matí
i a pas lent fan camí cap el nou dia
mentre al fons dels seus ulls brilla
la llum que les ha dut fins aquí.

Un pont de mar blava,
l'ombra dels déus ran de l'aigua,
tornàveu de misteris,
port de vents i de calmes.


Una de les meues estimades, País petit. Podeu llegir la lletra si hi cliqueu



I ací teniu algunes de les clàssiques dels primers anys de la Nova cançó:
El Bandoler
La gallineta
L'estaca

Dones que escriuen: Maria Mercé Marçal.

Maria Mercé Marçal  (1952 - 1998) és, potser, una de les escriptores més conegudes i estimades de la nostra literatura. És difícil fer una entrada d'ella, sembla com que tot està escrit: que formà part de la generació dels 70, que fou una dona compromesa -amb el seu país, la seua llengua i la seua condició de dona-, que va  cofundar l'editorial Llibres del Mall.

El seu poema DIVISA , publicat al seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) es va convertir en el lema de milers de dones, i segurament encara ho és per les noves generacions. De fet, no hi ha dia de la dona, ni antologia on no aparega.

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Em resulta especialment difícil triar un, dos poemes de la producció d'aquesta autora, però fent una "gran esforç" us dedique aquest, igual que fa ella.

Atzeituní
    Als meus alumnes
Amics, si de cop sobte em demanàveu
per què jo sóc aquí, plorant el fàstic
de tothom, cada dia, amb els ulls foscos
del poc-coratge, d’inútil espera
sempre d’allò que no espereu que espera
de vosaltres, que no és pas ortografia...
Ni tampoc -no ho pensésseu, fulles d’alba-
somiava que fos l’alba més neta,
que si és fosca la nit, ha estat tan llarga!
-un pou, el cel, de sang i de silenci-
tan espigats el jull i la cugula
que la lluna més viva és fosca plena!
Al capdavall, amics, si em demanàveu...,
us diria a l’orella la secreta
ràbia que se’m menja l’alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag.

Podeu continuar cercant informació i poemes a aquests enllaços. No hi són tots els que hi ha, però des d'aquests teniu una infinitut més.

Pàgina d'Escriptors . Cat. Hi trobareu, com és habitual, la seua biografia, una petita antologia i vicles per seguir investigant.

Antologia en Poesia catalana

Fundació MMM : Pàgina oficial de la Fundació M. Mercé Marçal.

LletraA. M. Mercé Marçal

Deu poemes de desglaç

Bibliopoemes: Bloc de Sàlvia

Algunes propostes de videolits :

Divisa

Cançó de pluja

Tríptic per a una quimera

Cau de llunes

La generació dels 70: de tornada amb la poesia.

Aquests dies hem estat llegint i escoltant poemes, potser una mica anàrquicament. El que tenien en comú  tots ells , a banda potser del tema -ai, l'amor, el desamor...!-era que els seus autors i autores els havien escrit en  una determinada època, allò que en termes d'estudis literaris es coneix com a "generació" dels 70. En lloc de posar-vos un text extrictament acadèmic, us propose una comunicació d'un dels protagonistes d'aquesta "generació"

Aquest text fou llegit per Francesc Parcerisas en la taula redona que, amb motiu dels premis Ausiàs March i Joanot Martorell, se celebrà a la ciutat de Gandia el 8 d’octubre de 2004.

La generació dels 70 és la generació del fracàs. No vull dir que sigui una generació fracassada, ni un generació de fracassats. És la generació que exemplifica, dins la literatura catalana —i, fins i tot més enllà, dins la sociologia del país, dins la sociologia del món contemporani— el fracàs de la civilització europea del segle XX. Ara ho explico tot seguit.

Tinc al cap els escriptors nats des de la guerra civil o poc abans —com Feliu Formosa, Baltasar Porcel, Joan Margarit...— fins als nats a gairebé tocar els anys 50: Biel Mesquida, Jaume Pont, Pep Piera, Maria Barbal, Carme Riera... Molts tenen, doncs, entre els 50 i els 70 anys i han d’haver produït el bo i millor de la seva obra de creació. Hauríem de tenir una literatura contemporània estructurada, un país de lectors, editors, crítica, un punt de normalitat. Però ¿on som?

Començaré dient no pas on som, sinó qui érem, qui som (malgrat els oblits, la desmemòria, les disfresses). Som l’última generació del segle XIX. La generació de la postguerra. Som la generació que va deixar els pobles per anar a les ciutats, va canviar els animals pels cotxes, l’analfabetisme per l’escola, la disciplina i el sacrifici per la picaresca i la tarja de crèdit. De fet som la generació de la victòria, dels planes de desarrollo, de la germanor, de la democràcia, de l’ètica i «no més morts». No en tenim gairebé rec ord, de les guerres, però les hem viscudes a casa, no a la televisió. N’hem sentit a parlar, sabem la cara que cadascú hi posava, els records que suscitava. I els silencis. Els enormes silencis. I les renúncies que provocava. I els sacrificis. I allò de: "que no torni a passar mai més". Hem vist els anarquistes i els republicans convertits en mesells, i en rates de sagristia. (De vegades, moltes menys, fins i tot en feixistes de segona fila.) I n’hem vist —això és importantíssim— tot l’honor. L’honor i el sacrifici que aquestes claudicacions comportaven. Els pares ens han fet estudiar, ens han enviat fora, fins de vegades ens han llegit! Els nostres pares han cregut en l’educació salvadora, que permetria pujar socialment, i nosaltres hem viscut prou per veure, amb admiració callada, que ells també sabien que allò que compta són els diners.

Per continuar llegint, cliqueu-hi.

Evidentment, no estan, en la llista de Parcerisas, tots  els qui eren, ni totes. La vostra feina serà, per una banda, iniciar l'elaboració del tema per la PAU a partir d'aquest i d'altres textos, i, per altra, anar ampliant la llista amb una mena d'antologia d'autors i textos. Ana ja en té el primer, Josep Piera. Au, què espereu?