De Burjassot a tu. Homenatge a Estellés.

De Burjassot a tu

Concert a Benimaclet, 24 de novembre 2012

De Burjassot a tu comença amb rises en un bar.

Ens haurien connectat, tu m'hauries convidat

perquè no sol dur diners i no m'hauria semblat be.

I t'hagués donat les gràcies per vindre al concert.

Desprès passegem fins a una antiga catedral

on ja fa molts anys, si hagueren vist què féiem,

ens haurien manat cremar. A les portes del cel

passaria lent el temps i ens haurien oblidat

els nostres respectius amics de tan tard que es podria fer.

No haguérem tornat si no fora per aquell taxista estranger.

"Deuríem aprofitar", diria amb por de l'ultim bes

sense importar-me que aquell home s'adonés del que hauríem fet.

En la nit descobriríem paradisos privats.

Els meus dits agrairien la roba que t'hauries posat.

Els teus llavis em dirien el seu desig sense parlar.

i el taxímetre seria l'única prova, de què el temps no s'hauria aturat.

Arribaríem tard, tu tornaries a pagar

i jo et preguntaria com t'ho podria tornar.

Respondries que dormint al teu llit eixa nit

i abans que me n'adonara lluitaries damunt de mi.

Les meves pupil·les s'obririen lentament

fins vore una àrea de dona sobre un espai fluorescent

que t'hauria protegit en les teves nits d'infància

i després conversaríem sobre la nit, finalment,

em preguntaries com hagués sigut perfecta

i sols podria contar-te-la tal com havia passat.

Passant-la a condicional, sense afegir-ne cap detall

i amb música, el llenguatge mes perfecte que n'hi ha.

Descobrírem que estes coses duren una nit.

Que només l'atzar o el pas del tems ens tornarà a unir.

Però el record ens acompanya on vages i on estiga jo

i potser que l'univers torne a deixar-nos assaborir la perfecció

Les Normes de Castelló: Normativització de la llengua.

Enguany  celebrem  que fa 80 anys es varen signar les Normes de Castelló.

Segons Vicent Pitarch les Normes de Castelló

«van vehicular la producció editorial i, en general, la vida cultural del país. Dins el marc legal valencià actual (definit per la Llei d’ús), les Normes de Castelló regulen els usos lingüístics de la indústria editorial, l’Administració pública, els organismes docents i el món educatiu (en tots els cicles, des de l’infantil fins a l’universitari) i, en definitiva, orienten els hàbits de lectura i escriptura de les valencianes i els valencians que estimen la llengua pròpia d’aquesta terra»

Llegiu la sèrie d'entrades publicades per J.D. Climent al seu blog "l'interés per la llengua dels valencians" : El naixement de les Normes i l'article de Castelló per la llengua dedicat a les Normes.

FUSTER . Amb Isidre Crespo.

"El passat divendres, els alumnes de segon de batxillerat tinguérem la sort de rebre la visita d’Isidre Crespo, una de les persones que més sap de Fuster del món i que es dedica molt acuradament a treballar sobre ell. Aquest vallisoletà que vingué a València per amor, parla la llengua del llevant peninsular com si fos la seua propia. Això és una cosa que em va cridar molt l’atenció. Que algú decidisca aprendre català, llegir català, escriure català." (Sara)

Aforismes III

L'entrada de hui l'he d'agrair a Mercè Climent i a Francesc Mompó (visiteu el seu blog, Uendos, Greixets i Maremortes), que també participen a l'homenatge catosfèric a Joan Fuster. Aquests aforismes els he "copiat" dels seus perfils. Gràcies, companys!

"La por gairebé sempre és voluntària"

"Doneu a un error una formulació axiomàtica, i acabarà per semblar-vos una veritat"

"Ah, si el sexe pensàs!
(Perdó, però m'ho suggereix Pascal: 'Imagineu un cos ple de membres pensants...'

"La disjuntiva potser fóra: o solitaris o solidaris."

"JUSTÍCIA.- La memòria és feroç, sobretot si és memòria de víctima"

"L'error d'Antígona fou oblidar que, a l'últim moment, els déus es posen al costat dels poder constituïts"

"Als conservadors els agrada obeir, i per això són conservadors"

"En última instància, som allò que els altre ens deixen ser, i sovint, allò que els altres volen que siguem"

"Criden per veure si ens faran callar"

I tota «proposició», no deu ser també un «propòsit» i una «proposta»?

«Matar el temps...» Aquesta expressió és tot un programa: ens proposa el temps com un enemic. I potser no hi ha altre camí de salvació.

El "vici", tots els vicis, demanen sempre companyia, o siga, còmplices. No, no hi ha "vicis solitaris", per més que de vegades ho semble.

Aforismes de Joan Fuster

Ètica per a un desconegut.

En el fons de tot enamorament hi ha un error: sense cap motiu havíem pensat que la persona que estimàvem era una altra.

És bo de creure que els altres ens estimen; això ens ajuda a estimar-los.

Pensa -sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa-, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.

No desertis: rebel.la't -si pots, clar.

És preferible parlar, parlar clar i dir-ho tot. Les paraules, o les mitges paraules, que se us quedaran dins el cos, se us podriran.

D'altres autors:
ROSEANE BARR: "No hem d'esperar que els homes ens reconeguin el poder, perquè ja el tenim. Només n'hem de fer ús"
Els aforismes, Catràdio

Josep Vicenç Foix.

Ens sumem, de nou als homenatges que des de la catosfera ens proposa Víctor Pàmies. Hui  recordem a J. V. Foix , qui moria  a Sarrià,  un 29 de gener de 1987," l'endemà mateix del seu aniversari, als noranta-quatre anys, en el cim del seu prestigi literari. "

Tota la informació que necessiteu saber sobre l'autor, importantíssim en la història de la nostra literatura, la trobareu als enllaços d'Escriptors.cat si piqueu a sobre del nom . Ara només us propose tres poemes. El primer és el que més m'ha agradat d'ell, també el més conegut, i us invite a escoltar l'autor al mateix temps que el llegiu. Per fer-ho, piqueu sobre el títol. El segon és un joc, per tal que vegeu la diferència d'estil poètic. I per últim un de visual.

 ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una sola metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

DELS SUBDESENVOLUPATS I ECONÒMICAMENT AFEBLITS, DE L'ENGATJAMENT, DELS ENGATJATS I DELS POSSIBLEMENT ENGATJADISSOS, I, EN GENERAL, DE L'ACTUAL CONJUNTURA

Jo m'engatjo:

 He parat, en sis anys, vuit sorgents de benzina.

  (Vora riu,

   quan Matilde em besava, se'n reia i plorava.)

Tu t'engatges:

 Has llançat cinc noms més de fluor corrosiu.

  (Lluny del bosc,

   on passa, remorós, un vol de roses.)

Ell s'engatja:

 Ha obert quatre clubs-blus per burgs, cimals i planes.

  (Vora els ponts

   on els màrtirs i els sants enfilaven estrelles.)

Nosaltres ens engatgem:

 Fem tres carburants més a preus episcopals.

  (Lluny del rec

   on parlàvem, baixet, amb ressaca de fulles.)

Vosaltres us engatgeu:

 Feu dos extrets de fruits amb clots de vitamines

  (Vora el pou

   on bevíem el vi com si fóssim regents.)

Ells s'engatgen:

 Fan un ultracafè amb el poltre domat.

  (Lluny del món

   on dormíem, plegats, a la cambra del rei.)

I, en un engatjament totaltal, els subdesenvolupats i afebrits, feu un producte nou, bucòlic i òrfic ensems, homogeni i evolucionat, de flancs mòrbids i receptius. - De venda: Al tombant de la conjuntura europea i europeista de les luminiscents autopistes.

Per últim, escolteu el cant!

Més informació i poemes de l'autor, a Magpoesia

Nosaltres, els valencians I

Com a preparació a la visita d'Isidre Crespo a propòsit de la lectura de Fuster, iniciem una sèrie d'entrades amb textos de Fuster, reflexions literàries i articles d'opinió al voltant del llibre i la seua repercussió.


Aquest de hui està "copiat", amb permís de l'autor, del bloc Fusterianament (d'Isidre Crespo) on podeu trobar  si us ve e gust, teniu curiositat o necessiteu examinar-vos -:)- moltes més entrades, informació i comentaris d'Isidre.


El Punt7Avui: 03/01/12 02:00 - Vicent Sanchis [Desclot]
L'any 1962 Joan Fuster complia l'encàrrec que li havia fet Max Cahner i lliurava l'original perquè es pogués publicar Nosaltres, els valencians. El llibre va passar la censura de manera inaudita. Segons diuen, va tenir la xamba d'entrar al registre del Ministeri d'Informació i Turisme com a “text en llengua valenciana” i que allà hi havia un mossèn que s'encarregava d'aquests comptats i inofensius artefactes. Endut per l'extrema confiança dels precedents que havia hagut de beneir abans, no hi va prestar gaire atenció. Angelet! El resultat va ser que la inquisició civil amb sotana va tolerar la bomba intel•lectual més potent que havia esclatat al País Valencià en segles. Enguany en celebrem cinquanta, de l'efemèride. Al•leluia! Com sol passar amb els textos clàssics, la saviesa i la interpretació fusteriana dels avatars històrics valencians es mantenen del tot vigents. La doctrina, però, ha fallat en l'acció que se n'hauria d'haver derivat. I som on som. Gràcies, però, pare Fuster, tòtem d'una tribu perduda encara!

Isidre Crespo.- Fixeu-vos-hi: “bomba intel•lectual”. “La doctrina ha fallat en l’acció...”. A veure si ens aclarim: l’acció és de les persones, no de les doctrines. Que no ens ha convençut del tot Fuster en les seues “interpretacions”? Que no hem donat la importància deguda als nostres “avatars històrics”? Doncs mira, som encara a temps de posar-hi remei. L’efemèride, reflexionada, hi pot contribuir. Vinga, que el moment és oportú. O no?
Fusterianament.

Homenatge blogaire a Montserrat Roig

"Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m’invento històries. Bé, no me les invento, les exagero. Si dic que una vella té tres-cents cinquanta anys, tothom sap que això és impossible, però, a la gent, li agrada d'imaginar-se que la vella que té vuitanta anys en fa tres-cents cinquanta que és viva."

Per saber més, entreu en la pàgina de LletrA,

Escriptors.cat
Corpus literari xtec