Bloc de treball de l'assignatura de Valencià de 2n de BAT



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vivent Andrés Estellés. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vivent Andrés Estellés. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 de novembre del 2012

De Burjassot a tu. Homenatge a Estellés.

De Burjassot a tu
Concert a Benimaclet, 24 de novembre 2012
De Burjassot a tu comença amb rises en un bar.
Ens haurien connectat, tu m'hauries convidat
perquè no sol dur diners i no m'hauria semblat be.
I t'hagués donat les gràcies per vindre al concert.

Desprès passegem fins a una antiga catedral
on ja fa molts anys, si hagueren vist què féiem,
ens haurien manat cremar. A les portes del cel
passaria lent el temps i ens haurien oblidat

els nostres respectius amics de tan tard que es podria fer.
No haguérem tornat si no fora per aquell taxista estranger.
"Deuríem aprofitar", diria amb por de l'ultim bes
sense importar-me que aquell home s'adonés del que hauríem fet.

En la nit descobriríem paradisos privats.
Els meus dits agrairien la roba que t'hauries posat.
Els teus llavis em dirien el seu desig sense parlar.
i el taxímetre seria l'única prova, de què el temps no s'hauria aturat.

Arribaríem tard, tu tornaries a pagar
i jo et preguntaria com t'ho podria tornar.
Respondries que dormint al teu llit eixa nit
i abans que me n'adonara lluitaries damunt de mi.

Les meves pupil·les s'obririen lentament
fins vore una àrea de dona sobre un espai fluorescent
que t'hauria protegit en les teves nits d'infància
i després conversaríem sobre la nit, finalment,

em preguntaries com hagués sigut perfecta
i sols podria contar-te-la tal com havia passat.
Passant-la a condicional, sense afegir-ne cap detall
i amb música, el llenguatge mes perfecte que n'hi ha.

Descobrírem que estes coses duren una nit.
Que només l'atzar o el pas del tems ens tornarà a unir.
Però el record ens acompanya on vages i on estiga jo
i potser que l'univers torne a deixar-nos assaborir la perfecció

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Tornem  al treball. Perdó, fa temps que hi treballem, però no havíem inaugurat el blog. Com a regal, un poema del nostre Estellés i el videoclip d'Obrint pas. Us invite a llegir-lo i a visionar el vídeo.

CANT DE VICENT 
…a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts…
Sir John Talbot Dillon
PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella –
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.