La generació dels 70: de tornada amb la poesia.

Aquests dies hem estat llegint i escoltant poemes, potser una mica anàrquicament. El que tenien en comú  tots ells , a banda potser del tema -ai, l'amor, el desamor...!-era que els seus autors i autores els havien escrit en  una determinada època, allò que en termes d'estudis literaris es coneix com a "generació" dels 70. En lloc de posar-vos un text extrictament acadèmic, us propose una comunicació d'un dels protagonistes d'aquesta "generació"

Aquest text fou llegit per Francesc Parcerisas en la taula redona que, amb motiu dels premis Ausiàs March i Joanot Martorell, se celebrà a la ciutat de Gandia el 8 d’octubre de 2004.

La generació dels 70 és la generació del fracàs. No vull dir que sigui una generació fracassada, ni un generació de fracassats. És la generació que exemplifica, dins la literatura catalana —i, fins i tot més enllà, dins la sociologia del país, dins la sociologia del món contemporani— el fracàs de la civilització europea del segle XX. Ara ho explico tot seguit.

Tinc al cap els escriptors nats des de la guerra civil o poc abans —com Feliu Formosa, Baltasar Porcel, Joan Margarit...— fins als nats a gairebé tocar els anys 50: Biel Mesquida, Jaume Pont, Pep Piera, Maria Barbal, Carme Riera... Molts tenen, doncs, entre els 50 i els 70 anys i han d’haver produït el bo i millor de la seva obra de creació. Hauríem de tenir una literatura contemporània estructurada, un país de lectors, editors, crítica, un punt de normalitat. Però ¿on som?

Començaré dient no pas on som, sinó qui érem, qui som (malgrat els oblits, la desmemòria, les disfresses). Som l’última generació del segle XIX. La generació de la postguerra. Som la generació que va deixar els pobles per anar a les ciutats, va canviar els animals pels cotxes, l’analfabetisme per l’escola, la disciplina i el sacrifici per la picaresca i la tarja de crèdit. De fet som la generació de la victòria, dels planes de desarrollo, de la germanor, de la democràcia, de l’ètica i «no més morts». No en tenim gairebé rec ord, de les guerres, però les hem viscudes a casa, no a la televisió. N’hem sentit a parlar, sabem la cara que cadascú hi posava, els records que suscitava. I els silencis. Els enormes silencis. I les renúncies que provocava. I els sacrificis. I allò de: "que no torni a passar mai més". Hem vist els anarquistes i els republicans convertits en mesells, i en rates de sagristia. (De vegades, moltes menys, fins i tot en feixistes de segona fila.) I n’hem vist —això és importantíssim— tot l’honor. L’honor i el sacrifici que aquestes claudicacions comportaven. Els pares ens han fet estudiar, ens han enviat fora, fins de vegades ens han llegit! Els nostres pares han cregut en l’educació salvadora, que permetria pujar socialment, i nosaltres hem viscut prou per veure, amb admiració callada, que ells també sabien que allò que compta són els diners.

Per continuar llegint, cliqueu-hi.

Evidentment, no estan, en la llista de Parcerisas, tots  els qui eren, ni totes. La vostra feina serà, per una banda, iniciar l'elaboració del tema per la PAU a partir d'aquest i d'altres textos, i, per altra, anar ampliant la llista amb una mena d'antologia d'autors i textos. Ana ja en té el primer, Josep Piera. Au, què espereu?