Compraré peres.

Un clàssic per explicar les varietats de la llengua és aquest vídeo gravat el 1983. Des d'aleshores han aparegut molts d'altres materials, que podeu trobar per la xarxa o buscant en aquest blog amb l'etiqueta "varietats dialectals".
 

I ara que ja sabeu tantes coses, llegiu el text de Laia Noguera. La feina, a classe.

Petita aportació, 

20 juny 2011 in

Sabeu què penso? Que el problema no és Espanya. Ni Europa. Ni els Estats Units. Ni les dictadures o les falses democràcies. Ni són els especuladors o els empresaris o les borses o els bancs. Ni els partits polítics. Ni els corruptes o els traficants d’armes o els mafiosos o les indústries farmacèutiques o els que obliguen els nens a prostituir-se. Ni el sistema. No. El problema som nosaltres. Nosaltres. Que permetem que hi hagi injustícies. Que estem tranquils mentre a nosaltres ens vagi bé. Que ens hem cregut la mentida de la seguretat i la caseta. Que ens costa tant entendre que tots som iguals i que mentre hi hagi una sola persona al món que pateixi no podem ser feliços del tot. Que no acceptem que podem viure amb majúscules, que no ens hem d’amagar de res, que no ens hem de comparar amb res, que no hem d’esperar res. Que no estarem mai bé mentre no siguem humans de debò. Que som tan poca cosa comparat amb el que podríem ser. Que nosaltres no necessitem que ningú es faci càrrec de la nostra vida: ni de l’educació, ni de la salut, ni del medi ambient, ni de la justícia, ni de res. Que no necessitem que ningú es faci càrrec de nosaltres. Que nosaltres som els nostres únics senyors. Que el poder ja és en nosaltres. Que la veritat ja és en nosaltres. Que no hem de canviar res de fora, sinó que hem de canviar-nos a nosaltres mateixos. Que, mentre no siguem el que som realment, la meravella que som realment, la bellesa profunda que som realment, l’amor infinit que som realment, continuarem en aquest malson inútil de forces armades i mentides i estafes i merda, merda, merda que mengem cada dia i és completament innecessària. I, en canvi, tenim la Vida a l’abast de la mà. La plenitud, la saviesa. No a l’abast de la mà: ja la tenim a dintre, perquè és el que som. I només li hem d’obrir la porta i ja farà soleta el que ha de fer. Mentre continuem tenint a dintre un policia, continuarà venint el policia de fora a pegar-nos. Mentre continuem tenint a dintre un banquer, continuarà venint el banquer de fora a robar-nos. I l’industrial a matar el planeta. I l’assassí a inventar-se guerres. I el xenòfob a rentar-nos el cervell. I el corrupte a enriquir-se amb el poble. Això és el que penso.