La pervivència de les humanitats i la seva necessària inutilitat
És interessant (i pervers) el mecanisme segons el qual es valora la «utilitat» de les disciplines. Si les humanitats són «inútils», llavors potser el que s’ha estat explicant a les aules de les facultats d’economia i empresa en els darrers anys, allà on s’han format els qui ens han portat a la crisi que patim, tampoc no ha estat de massa utilitat, vistos els resultats.
Martha Nussbaum, professora de dret i ètica a la Universitat de Chicago, ha publicat Not for Profit: Why Democracy Needs the Humanities (Princeton University Press, 2010), un assaig que acaba de ser traduït al castellà: Sin fines de lucro. Por qué la democracia necesita de las humanidades (Katz, 2011) i que comença d’una manera contundent: «Estamos en medio de una crisis de proporciones gigantescas y de enorme gravedad a nivel mundial. No, no me refiero a la crisis económica global, me refiero a una crisis que pasa prácticamente inadvertida, como un cáncer. Me refiero a una crisis que, con el tiempo, puede llegar a ser mucho más perjudicial para el futuro de la democracia: la crisis mundial en materia de educación».
Educativament parlant es decideixen les àrees o disciplines que han de constituir els referents per a la societat i el resultats en matèria de reforma educativa per a les humanitats és diàfan: s’ha anat perdent un llençol a cada bugada. Tal com es denuncia en aquest llibre: «Se están produciendo cambios drásticos en aquello que las sociedades democráticas enseñan a sus jóvenes, pero se trata de cambios que aún no se sometieron a un análisis profundo. Sedientos de dinero, los estados nacionales y sus sistemas de educación están descartando sin advertirlo ciertas aptitudes que son necesarias para mantener viva a la democracia. Si esta tendencia se prolonga, las naciones de todo el mundo en breve producirán generaciones enteras de máquinas utilitarias, en lugar de ciudadanos cabales con la capacidad de pensar por sí mismos, poseer una mirada crítica sobre las tradiciones y comprender la importancia de los logros y sufrimientos ajenos. El futuro de la democracia a escala mundial pende de un hilo».
Si descuidem les disciplines que no tenen una aplicació directa en els interessos del mercat ens descapitalitzem en termes espirituals, morals. Faig servir la paraula «espiritual» en un sentit ampli i fort. Podem educar, com afirma Nussbaum, per al creixement econòmic o per a l’educació del creixement humà. L’anglès profit («benefici» en un sentit de guany econòmic) no equival al català «profit», que remet a l’avantatge que es treu d’alguna cosa sense que l’associació d’idees crematística sigui immediata. Les humanitats no es mesuren en termes de rendiment econòmic, d’ànim de lucre, sinó per la seva capacitat de desenvolupar el pensament crític, l’anàlisi i comprensió dels fets a partir de la reflexió i l’argumentació. Una educació humanista, una formació en valors, no en guanys materials, aposta per la forja de ciutadans informats, capaços de pensar per ells mateixos, empàtics, cívics, dignes, democràtics. Cultus atque humanitas, és a dir, cultes i civilitzats.
Si descuidem les disciplines que no tenen una aplicació directa en els interessos del mercat ens descapitalitzem en termes espirituals, morals. Faig servir la paraula «espiritual» en un sentit ampli i fort. Podem educar, com afirma Nussbaum, per al creixement econòmic o per a l’educació del creixement humà. L’anglès profit («benefici» en un sentit de guany econòmic) no equival al català «profit», que remet a l’avantatge que es treu d’alguna cosa sense que l’associació d’idees crematística sigui immediata. Les humanitats no es mesuren en termes de rendiment econòmic, d’ànim de lucre, sinó per la seva capacitat de desenvolupar el pensament crític, l’anàlisi i comprensió dels fets a partir de la reflexió i l’argumentació. Una educació humanista, una formació en valors, no en guanys materials, aposta per la forja de ciutadans informats, capaços de pensar per ells mateixos, empàtics, cívics, dignes, democràtics. Cultus atque humanitas, és a dir, cultes i civilitzats.
Anthony Kronman a Education’s End (2007, Yale University Press) afirmava que només les humanitats ens permetran afrontar la «crisi de l’esperit que ara travessem» i «restaurar la meravella que els qui han albirat la condició humana sempre han sentit, i que l’actual civilització científica, amb els seus gadgets i descobriments, enfosqueix». No comparteixo el seu prejudici tecnològic perquè, precisament per a les humanitats, aquesta pot ser una de les seves línies de futur, qui sap si la seva supervivència. Amb tot, a la pregunta sobre per a què serveixen les humanitats, Kronman hi respon amb tanta simplicitat com contundència: «The only honest answer is none whatsoever». És a dir, que l’única resposta honesta és que no serveixen per a res. I, tanmateix, com ens cal la seva necessària inutilitat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada