Poesia de dones.

Una primera qüestió per començar la sèrie d'entrades al voltant de dones que escriuen és el concepte de "poesia de dones" . Us propose la feina a vosaltres: a través dels comentaris, intenteu definir-lo: quan llegiu el titular, què enteneu? poesia feta per dones?, feta per qualsevol però amb una temàtica determinada?

Comence hui amb l'escriptora Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976), qui inicià el seu camí  poètic amb tendència noucentista però anà incorporant elements dels nous corrents.  Els seus poemaris  mostren una "producció estretament lligada a l'experiència vital -en la qual el fet de ser dona fou crucial- i presidida per una poètica de ressons maragallians. L'amor, la fe, l'alegria, el cant, la condició femenina, el dolor, l'angoixa, la tristesa, la por i la mort són els temes que, amb més o menys pes i amb tractaments diferents segons el moment i les circumstàncies, dominen una poesia molt treballada, depurada i mesurada en l'expressió del sentiment alhora que d'extraordinària força expressiva;"

CANÇÓ D'ABRIL
(si cliqueu al títol podreu escoltarlo)
Hi tornarem al sol-solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
...Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin aire!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adéu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
-deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt.

CLEMENTINA ARDERIU

Més textos de l'autora, al Magpoesia

Sobre la literatura digital: Berta Rubio

Hola a tots i totes!
Sóc la Berta Rubio.
L'autora de LES ESTACIONS i una de les traductores i “implementadores” al català del poema de la DEENA LARSEN (originàriament en anglès).

He llegit els vostres comentaris i us volia fer saber que, d’entrada, em teniu a l’altre costat de la pantalla per respondre totes les preguntes que se us passin pel cap.

D’altra banda, us volia comentar un parell de coses sobre la literatura digital que tenen una mica a veure amb el que heu comentat. En aquest sentit m’han agradat molt els vostres comentaris sobre la sensació de pèrdua i/o d’incomprensió ja que, de fet, és una de les coses que, així a nivell “ideològic” es plantegen els autors de literatura digital.

No us espanteu, que no us faré un curs accelerat de literatura digital, ni tan sols una petita introducció al tema, però sí que m’agradaria comentar-vos que una de les coses amb les quals experimenten alguns autors de literatura digital és amb aquesta sensació de pèrdua:

Hi ha moltes obres en què el lector s’adona que no pot llegir tot el que passa per la pantalla (ESTIU, per exemple) i moltes d’altres en què el lector no sap què ha de fer perquè “funcioni” l’obra (heu descobert tots els moviments textuals que s’amaguen darrere el poema SENZILL?) o en què ni tan sols sap “si està funcionant bé”...

Per què penseu que els autors de literatura són “tan malvats”?
Per què creieu que no us diuen com cal llegir l’obra?
Per què hi ha més textos en pantalla dels que podeu llegir?

Algú s’anima a respondre?

Literatura digital: una altra literatura és possible.

View more presentations from Berta Rubio Faus.

Josep Piera: "Epístola o Cançó a l'Espera de música"

Truca'm, amor, la porta;
com el vidre tremola un instant
quan el vent acarona l'arbreda,
així t'espere, jo, paraula oferta, goig.
Truca'm la porta, amor,
no t'espanten els lladrucs de la por;
jo t'espere
com només ho saps tu, em pense.
Mai no és llarga l'espera, ni és silenci,
si tu has de venir, amor meu, a cercar-me.
Vindràs, amor, a veure'm?
Una altra volta almenys, una només
si vols, una carícia,
una paraula, veure't,
sentir-te respirar al meu costat, com un foc;
somriure amb tu, escoltar
el desig arrugant els llençols del silenci,
dintre la música del temps,
l'harmonia dels núvols al fons d'una finestra,
els teus llavis, amor, els teus llavis,
una font, una sínia, una fira de goig;
i les mans
i cançons i deler i un contacte de roba,
perfum lleuger que desperta,
un ventíjol d'estiu, només, a penes
si un preludi d'inici al tacte de les pells.
Bé saps tu com t'estime, amor amic amat,
criatura del somni, dolcíssima ficció.
La meua ment, atenta, tota
per sentir-te a la vora, escoltar
els teus mots, espill preciós d'estima.
Truca'm, amor, la porta. Truca'm.
Tot el gaudi del món t'espera entre els meus braços.
Vine.
A l'hora, dia, instant o vida que em demanes.
Potser no saps, amor,
amb quina urgència et faig aquesta crida.
T'espere.
Truca'm.
Vine.
Abraça'm.

La generació dels 70: de tornada amb la poesia.

Aquests dies hem estat llegint i escoltant poemes, potser una mica anàrquicament. El que tenien en comú  tots ells , a banda potser del tema -ai, l'amor, el desamor...!-era que els seus autors i autores els havien escrit en  una determinada època, allò que en termes d'estudis literaris es coneix com a "generació" dels 70. En lloc de posar-vos un text extrictament acadèmic, us propose una comunicació d'un dels protagonistes d'aquesta "generació"

Aquest text fou llegit per Francesc Parcerisas en la taula redona que, amb motiu dels premis Ausiàs March i Joanot Martorell, se celebrà a la ciutat de Gandia el 8 d’octubre de 2004.

La generació dels 70 és la generació del fracàs. No vull dir que sigui una generació fracassada, ni un generació de fracassats. És la generació que exemplifica, dins la literatura catalana —i, fins i tot més enllà, dins la sociologia del país, dins la sociologia del món contemporani— el fracàs de la civilització europea del segle XX. Ara ho explico tot seguit.

Tinc al cap els escriptors nats des de la guerra civil o poc abans —com Feliu Formosa, Baltasar Porcel, Joan Margarit...— fins als nats a gairebé tocar els anys 50: Biel Mesquida, Jaume Pont, Pep Piera, Maria Barbal, Carme Riera... Molts tenen, doncs, entre els 50 i els 70 anys i han d’haver produït el bo i millor de la seva obra de creació. Hauríem de tenir una literatura contemporània estructurada, un país de lectors, editors, crítica, un punt de normalitat. Però ¿on som?

Començaré dient no pas on som, sinó qui érem, qui som (malgrat els oblits, la desmemòria, les disfresses). Som l’última generació del segle XIX. La generació de la postguerra. Som la generació que va deixar els pobles per anar a les ciutats, va canviar els animals pels cotxes, l’analfabetisme per l’escola, la disciplina i el sacrifici per la picaresca i la tarja de crèdit. De fet som la generació de la victòria, dels planes de desarrollo, de la germanor, de la democràcia, de l’ètica i «no més morts». No en tenim gairebé rec ord, de les guerres, però les hem viscudes a casa, no a la televisió. N’hem sentit a parlar, sabem la cara que cadascú hi posava, els records que suscitava. I els silencis. Els enormes silencis. I les renúncies que provocava. I els sacrificis. I allò de: "que no torni a passar mai més". Hem vist els anarquistes i els republicans convertits en mesells, i en rates de sagristia. (De vegades, moltes menys, fins i tot en feixistes de segona fila.) I n’hem vist —això és importantíssim— tot l’honor. L’honor i el sacrifici que aquestes claudicacions comportaven. Els pares ens han fet estudiar, ens han enviat fora, fins de vegades ens han llegit! Els nostres pares han cregut en l’educació salvadora, que permetria pujar socialment, i nosaltres hem viscut prou per veure, amb admiració callada, que ells també sabien que allò que compta són els diners.

Per continuar llegint, cliqueu-hi.

Evidentment, no estan, en la llista de Parcerisas, tots  els qui eren, ni totes. La vostra feina serà, per una banda, iniciar l'elaboració del tema per la PAU a partir d'aquest i d'altres textos, i, per altra, anar ampliant la llista amb una mena d'antologia d'autors i textos. Ana ja en té el primer, Josep Piera. Au, què espereu?
 

Les avantguardes. Noves textualitats digitals.

Ja sabeu de la meua incorregible mania de generalitzar, d'enllaçar  moviments històrics amb literaris i culturals... d'alterar l'ordre cronològic i tot això. Mentre l'altre dia parlàvem d'avantguarda i miràrem la poesia visual del Brossa, us vaig proposar fer una ullada a les noves literatures (alguns encara no ho tenen clar, si literatura, textualitats digitals...)

Gràcies a la nostra amiga Oreto us puc proposar aquesta selecció: Connecteu els ulls i el volum dels vostres ordinadors, i deixeu-vos anar una mica.

Senzill: Les paraules canvien. Senzillament dic: imaginació, percepció, llengua.

El amor2: Anna pren l'instant entre els dits....  (feu clic arreu)

Estacions: Neva, cull somnis i juga... Fuig del fred. O posa els peus sobre la sorra calenta.

Ah! s'admeten comentaris. Si passeu per ací, aviseu!

Solucions.

Com us vaig dir, deixe ací les respostes (del solucionari) de l'activitat anterior. Caldria, però, que tots i totes els qui no heu fet el treball el féreu ja que una part important de les proves PAU tenen a veure amb aquest treball.
Act. 1.- "El tema és la relació entre la bellesa i la concupiscència. El títol no és temàtic, té més aviat una relació causa-efecte."
Act. 2.- Resposta lliure, per exemple, "Pot haver-hi bellesa sense concupiscència?"
Act. 3.- Que no pot haver bellesa sense concupiscència si no ets un bell o un impotent"

Any nou, tema nou

 Després de les vacances, comencen l'any amb ganes -no?- i amb tema nou, el de coherència. Per tal de practicar alguns dels conceptes de la unitat, feu les activitats 1, 2 i 3 de la pàgina 46 al voltant d'aquest text de Joan Fuster

  Bellesa

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic,  quan deia que no hi havia res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? 

Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència - diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964)

  
Tot i que ja iniciarem  el treball del resum, farem una ràpida revisió amb aquesta  presentació dels companys de l'IES Joanot Martorell:

COHERÈNCIA I COHESIÓ

View more presentations from IES Joanot Martorell de València.