Bloc de treball de l'assignatura de Valencià de 2n de BAT



dijous, 31 de març del 2011

Comentari de text 1

Com acordàrem, iniciem hui la sèrie de textos per comentar. Aquest que us propose és de Coloma Lleal (Ceuta, 1944). Poeta, narradora i catedràtica de filologia de la Universitat de Barcelona.


"Una introducció a la història de la llengua catalana, des dels orígens fins a l'actualitat, és l'estudi de l'evolució de la llengua en el marc de les coordenades històriques i culturals que ens permeten una aproximació a les circumstàncies en què s'han desenvolupat els parlants catalans al llarg dels segles. Simultàniament, s'hi descriuen els canvis interns que s'han anat produint a la llengua, i les successives reestructuracions que n'han resultat.
Per això, no és una obra exclusivament lingüística: les referències als fets, als llocs i, sobretot, a les persones hi esdevenen imprescindibles.
Però el problema fonamental que planteja una història de la llengua deriva del fet que pretenem saber com parlaven els catalans que ens precediren, tot i que només podem accedir a allò que ens han deixat escrit. I ja sabem la diferència que hi ha entre llengua parlada i llengua escrita, diferència que en alguns períodes pot arribar a ser abismal.
Perquè les llengües són, fonamentalment, parlades i, per tant, diverses. Amb múltiples variants que parteixen del seu ús en diferents àmbits geogràfics o de l'adscripció dels parlants a grups socials i culturals complexos. Però, davant de la dispersió de les parles, la llengua literària procedeix, ja des dels seus orígens, a la creació d'un vehicle d'intercomunicació que parteix d'aquelles parles però que en supera les contradiccions, tot establint-se com a llengua comuna que permeti la difusió més enllà dels límits restringits de la pròpia comunitat immediata. I també, la identificació dels individus, de nivells culturals, socials, econòmics, ètnics i geogràfics molt diversos, amb una consciència nacional comuna."

(Fragment de la "Introducció" del llibre Breu història de la llengua catalana. Barcelona: Barcanova, 1992, p. 9-70, tret d'Escriptors.cat

dimecres, 30 de març del 2011

Sobre la poesia.

Parlant de poesia d'amor, i en resposta a l'entrada anterior de Carla, us propose  aquest altre poema d'Anna Aguilar-Amat. Perquè no tota la poesia d'amor parla d'amor romàntic, ni té rima, ni idealitza els sentiments. Espere que el disfruteu.

Benaventurances
Dius que l’amor és com un got:

es trenca si l’agafes
massa fort o massa fluix.
         Ronny Someck, Trosset de vidre
Benaventurats aquells que no han trencat cap got,

que no van prémer poc ni tampoc massa
la copa amb què brindaven.
O aquells que van deixar-lo caure 
sobre una superfície
tova de factures o de bolquers 
o baralles de cartes.
Els que adquiriren duralex, 
metacrilat o porexpan.
O l’eucarístic copó massís dins l’or.
Aquell que penjà a la paret una copa de vi pintada
per Dalí. Els qui desaren la vaixella dins la
vitrina amb els anells.
O aquell que en ser ell mateix el recipient
va deixar d’existir, a mans d’un altre.
Benaventurats els no poetes.
Visquin les fonts; els tolls com aquest
poema.

diumenge, 27 de març del 2011

Esquerra dreta, esquerra dreta.

Estàvem comentant el divendres a classe com veu la majoria de la gent la poesia. Quina és la que prefereix la gent? per a gran part dels lectors poesia és sinònim d'amor i dolçor unit amb una bonica rima, i tot escrit que no siga així no és poesia. Aquesta és la prova de què no fa falta que siga així, que solament amb enginy es pot aconseguir que tota una classe de 27 persones de segon de batxillerat ens quedem bocabadats amb una simple lectura d' un minut i mig.

Si un esquerrà
pensa que un esquerrà
només pel fet de ser esquerrà
és més bo que un dretà
és tan prepotent
que resulta ser un dretà
Si un dretà pensa
que un dretà
només pel fet de ser dretà
és més bo que un esquerrà
és tan prepotent
que resulta ser d‘extrema dreta
I com que jo estic
contra els dretans
i els d‘extrema dreta
estic contra els esquerrans
que pensen
que són més bons
que els dretans
I com que estic contra ells
pense de vegades
que tinc dret a pensar
que sóc més bo
que ells.

Erich Fried.

dilluns, 21 de març del 2011

Dia Mundial de la Poesia

Miquel Martí i Pol (1929-2003),
Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta
de més pur en nosaltres
val tant -ho sabem bé- com el neguit
de qualsevol hereu d'aquest insigne
llinatge de vençuts.
                           Cal que insistim,
com qui pidola, si voleu, davant
de cent portes barrades.
  
Del poemari La fàbrica (1972),

dimarts, 15 de març del 2011

Maria Beneyto: in memoriam

Maria Beneyto   poeta i novel.lista valenciana, nascuda al 1925, ha mort hui.
I m'ha pillat preparant-li una entrada, en aquesta sèrie de dones que escriuen; m'ha pillat. Aquestes coses que penses que ja tindràs temps i mentre escrius notes d'altres. Bé, així són les coses a voltes . Ara servirà de petit homenatge.
Quan comencí a escriure, fa gairebé un mes,  remarcava la seua inclusió com una de dues dones que Joan Fuster va incorporar al seu llibre Antologia de la poesia valenciana(1956). Em resultava sorprenent -per dir-ho d'alguna manera- que només n'hi foren dos , al mateix temps que evidenciava, aquesta inclusió, la importància de l'autora ja al moment de la publicació de l' antologia. Va continuar escrivint tant poesia -l'últim llibre va ser publicat el 2000-  com narrativa -és autora d'una de les millors novel.les dels anys 60, La dona forta. Maria Beneyto  fou guardonada al llarg de la seua vida amb diversos premis, entre ells, el Premi de les Lletres de la Generalitat el 1992.
Ara li quedaran les veus que reciten els seus poemes.

Sóc criatura d’aigua en l’enyorança
i a penes tinc de mar els ulls i els somnis.
Germanes mudes ja sota les ones,
¿sóc sola ací, sola en la mar per sempre...?

AntologiaDesprés de soterrada la tendresa
vàrem llençar els pètals de la neu, que afegia
més gel, al que amagava la glaçada disfressa
on l'au del vidre congelat vivia.

Turmells de ballarina, amb les venes dolentes.
El caliu quiet i ocult. Les mans creuades.
Cent buits per avançar a les palpentes.
A cor nu de la flama, les donzelles cremades.

Al soterrar anàrem. Eixam de nines tortes
-un ull al frigorífic- estenia
veus de paper, paraules plastificades, mortes.
En secret el sepeli. Com calia.

                                            (Del llibre Després de soterrada la tendresa, València, 1993.)


L’ENGANY
 

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                              la vida. 
                                                                                     Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.


Enllaços:
notícia a la premsa 
Escriptors.cat. Maria Beneyto: biografía, bibliografia, comentaris de l'obra.
Alguns poemes a Poetcat

Poesía al tuenti

La poesia del tuenti que faig fer quan anna ho va dir, la puge con retard! Xaoo


ODA AL TUENTI

Oh tuenti, tuenti!
Oh tuenti dels meus amors.
La meua vida sense tu no té colors.

Ara que ho pense sent una gran picor,
si amb tu em connecte es converteix en or
El meu estat hui, que ficaré?.
Qui sap! potser demà ho sabré.

Oh tuenti, tuenti!
Oh tuenti dels meus amors.

Verd, verd, verd cromat.
tindré potser un missatge privat?.
Xafarderies, rumors i mil amors.
Alguns ens porten molts dolors.

Oh tuenti, tuenti!
Oh tuenti, dels meus amors.

Xics i xiques vos xatege.
Contesteu-me ràpid o em cabrege.
Foto rere foto.
alguna d'elles amb la meua moto.

Oh tuenti, tuenti!
Oh tuenti dels meus amors.

Raquel, Pedro i José.
Amics alguns i altres no sé.
Preciositats, guaperes i rodanxons.
Hui toca orxata amb fartons.

Oh tuenti, tuenti!
Oh tuenti dels meus amors.
Les meues vivències amb tu són millors.

divendres, 11 de març del 2011

Algunes coses de l'adequació. Les veus del discurs.

Trastejant per la xarxa per trobar algun material d'ampliació del tema que estem treballant he trobat el bloc Un poc de bloc, de l'IES de La Plana. aneu-hi per fer una ullada  als  participants de la comunicació, la dixi i la modalització.

Hui hem estat parlant, entre d'altres coses, de la intertextualitat . Recordeu que és l'ús d'altres textos, propis o no, per compondre'n un de nou. Es diferencia de la còpia perquè la utilització és parcial, barrejada amb el text propi i sovint com a homenatge o per tal de generar, als textos argumentatius, arguments d'autoritat. L'exemple que us he proposat és el del poema de V.A. Estellés:

SPILL.
"A la vora del riu mare 
m'he deixat les espardenyes" 

Si són les espardenyes… 



Un altre exemple  de l'ús de la intertextualitat,aquesta vegada a un text argumentatiu, està  tret del bloc El rastre de Clarisse, de Vicent Usó 

Els escriptors passen de l'aire: Ho vaig llegir l'altre dia al diari Público i avui ho destaca ací Carles Bellver. L'autor de la frase és Santos Palazzi, un executiu de Planeta. I diu: "Sabemos que [el ebook] todavía puede resultar un poco caro, pero es debido a la presión de los autores, que quieren seguir cobrando". Quanta raó que té el senyor Palazzi i què ingrats són els autors, que no es conformen amb la fama i els oripells i volen cobrar en efectiu pel treball que fan. Perquè clar, els escriptors, a diferència dels mecànics o dels botiguers o dels operaris de les fàbriques (o dels executius de les editorials), passen de l'aire i no tenen boques que alimentar. Insolidaris.