Josep Piera: "Epístola o Cançó a l'Espera de música"

Truca'm, amor, la porta;
com el vidre tremola un instant
quan el vent acarona l'arbreda,
així t'espere, jo, paraula oferta, goig.
Truca'm la porta, amor,
no t'espanten els lladrucs de la por;
jo t'espere
com només ho saps tu, em pense.
Mai no és llarga l'espera, ni és silenci,
si tu has de venir, amor meu, a cercar-me.
Vindràs, amor, a veure'm?
Una altra volta almenys, una només
si vols, una carícia,
una paraula, veure't,
sentir-te respirar al meu costat, com un foc;
somriure amb tu, escoltar
el desig arrugant els llençols del silenci,
dintre la música del temps,
l'harmonia dels núvols al fons d'una finestra,
els teus llavis, amor, els teus llavis,
una font, una sínia, una fira de goig;
i les mans
i cançons i deler i un contacte de roba,
perfum lleuger que desperta,
un ventíjol d'estiu, només, a penes
si un preludi d'inici al tacte de les pells.
Bé saps tu com t'estime, amor amic amat,
criatura del somni, dolcíssima ficció.
La meua ment, atenta, tota
per sentir-te a la vora, escoltar
els teus mots, espill preciós d'estima.
Truca'm, amor, la porta. Truca'm.
Tot el gaudi del món t'espera entre els meus braços.
Vine.
A l'hora, dia, instant o vida que em demanes.
Potser no saps, amor,
amb quina urgència et faig aquesta crida.
T'espere.
Truca'm.
Vine.
Abraça'm.

La generació dels 70: de tornada amb la poesia.

Aquests dies hem estat llegint i escoltant poemes, potser una mica anàrquicament. El que tenien en comú  tots ells , a banda potser del tema -ai, l'amor, el desamor...!-era que els seus autors i autores els havien escrit en  una determinada època, allò que en termes d'estudis literaris es coneix com a "generació" dels 70. En lloc de posar-vos un text extrictament acadèmic, us propose una comunicació d'un dels protagonistes d'aquesta "generació"

Aquest text fou llegit per Francesc Parcerisas en la taula redona que, amb motiu dels premis Ausiàs March i Joanot Martorell, se celebrà a la ciutat de Gandia el 8 d’octubre de 2004.

La generació dels 70 és la generació del fracàs. No vull dir que sigui una generació fracassada, ni un generació de fracassats. És la generació que exemplifica, dins la literatura catalana —i, fins i tot més enllà, dins la sociologia del país, dins la sociologia del món contemporani— el fracàs de la civilització europea del segle XX. Ara ho explico tot seguit.

Tinc al cap els escriptors nats des de la guerra civil o poc abans —com Feliu Formosa, Baltasar Porcel, Joan Margarit...— fins als nats a gairebé tocar els anys 50: Biel Mesquida, Jaume Pont, Pep Piera, Maria Barbal, Carme Riera... Molts tenen, doncs, entre els 50 i els 70 anys i han d’haver produït el bo i millor de la seva obra de creació. Hauríem de tenir una literatura contemporània estructurada, un país de lectors, editors, crítica, un punt de normalitat. Però ¿on som?

Començaré dient no pas on som, sinó qui érem, qui som (malgrat els oblits, la desmemòria, les disfresses). Som l’última generació del segle XIX. La generació de la postguerra. Som la generació que va deixar els pobles per anar a les ciutats, va canviar els animals pels cotxes, l’analfabetisme per l’escola, la disciplina i el sacrifici per la picaresca i la tarja de crèdit. De fet som la generació de la victòria, dels planes de desarrollo, de la germanor, de la democràcia, de l’ètica i «no més morts». No en tenim gairebé rec ord, de les guerres, però les hem viscudes a casa, no a la televisió. N’hem sentit a parlar, sabem la cara que cadascú hi posava, els records que suscitava. I els silencis. Els enormes silencis. I les renúncies que provocava. I els sacrificis. I allò de: "que no torni a passar mai més". Hem vist els anarquistes i els republicans convertits en mesells, i en rates de sagristia. (De vegades, moltes menys, fins i tot en feixistes de segona fila.) I n’hem vist —això és importantíssim— tot l’honor. L’honor i el sacrifici que aquestes claudicacions comportaven. Els pares ens han fet estudiar, ens han enviat fora, fins de vegades ens han llegit! Els nostres pares han cregut en l’educació salvadora, que permetria pujar socialment, i nosaltres hem viscut prou per veure, amb admiració callada, que ells també sabien que allò que compta són els diners.

Per continuar llegint, cliqueu-hi.

Evidentment, no estan, en la llista de Parcerisas, tots  els qui eren, ni totes. La vostra feina serà, per una banda, iniciar l'elaboració del tema per la PAU a partir d'aquest i d'altres textos, i, per altra, anar ampliant la llista amb una mena d'antologia d'autors i textos. Ana ja en té el primer, Josep Piera. Au, què espereu?
 

Les avantguardes. Noves textualitats digitals.

Ja sabeu de la meua incorregible mania de generalitzar, d'enllaçar  moviments històrics amb literaris i culturals... d'alterar l'ordre cronològic i tot això. Mentre l'altre dia parlàvem d'avantguarda i miràrem la poesia visual del Brossa, us vaig proposar fer una ullada a les noves literatures (alguns encara no ho tenen clar, si literatura, textualitats digitals...)

Gràcies a la nostra amiga Oreto us puc proposar aquesta selecció: Connecteu els ulls i el volum dels vostres ordinadors, i deixeu-vos anar una mica.

Senzill: Les paraules canvien. Senzillament dic: imaginació, percepció, llengua.

El amor2: Anna pren l'instant entre els dits....  (feu clic arreu)

Estacions: Neva, cull somnis i juga... Fuig del fred. O posa els peus sobre la sorra calenta.

Ah! s'admeten comentaris. Si passeu per ací, aviseu!

Solucions.

Com us vaig dir, deixe ací les respostes (del solucionari) de l'activitat anterior. Caldria, però, que tots i totes els qui no heu fet el treball el féreu ja que una part important de les proves PAU tenen a veure amb aquest treball.
Act. 1.- "El tema és la relació entre la bellesa i la concupiscència. El títol no és temàtic, té més aviat una relació causa-efecte."
Act. 2.- Resposta lliure, per exemple, "Pot haver-hi bellesa sense concupiscència?"
Act. 3.- Que no pot haver bellesa sense concupiscència si no ets un bell o un impotent"

Any nou, tema nou

 Després de les vacances, comencen l'any amb ganes -no?- i amb tema nou, el de coherència. Per tal de practicar alguns dels conceptes de la unitat, feu les activitats 1, 2 i 3 de la pàgina 46 al voltant d'aquest text de Joan Fuster

  Bellesa

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic,  quan deia que no hi havia res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? 

Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència - diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964)

  
Tot i que ja iniciarem  el treball del resum, farem una ràpida revisió amb aquesta  presentació dels companys de l'IES Joanot Martorell:

COHERÈNCIA I COHESIÓ

View more presentations from IES Joanot Martorell de València.

El resum.

Aquests dies que jo no hi seré -però pensaré en vosaltres!-  no heu de abaixar la guàrdia i continuar treballant. Ací us enllace el material d'ampliació a les fotocòpies, per si teniu necessitat de consultar-lo o per si voleu autocorregir-vos el resum que us propose, d'aquesta pàgina. Podeu consultar, també, la web amiga Tota pedra fa paret, amb uns apunts molt clars d'Isidre Crespo.

Capítol 11 - Retrobament

L’ Ambició d’ Aleix

XI. Retrobament

- Després de les festes de Nadal, Aleix torna a València per a tornar a la Universitat i a casa de la seua tia amb l’ oncle i la filla.

- Quan va tornar a anar a l’Universitat s’ enadoná de que tot tornava a ser com abans després de les festes nadalenques. Els seus companys parlaven com sempre de teories i n’ hi havia moltes converses i bromes. Aquell rebombori de gent no deixaba a l’ Aleix fer les seues cavilacions del que hi  havia pasat a les vacançes de Nadal.

- Una semana després de hi haver trobat una academia, ja tot tornaba al seu lloc: els horaris, les activitats, els entretenimets, etc… Tornaven a fer les animades discussions d’ abans sobre diferents temes a tractar.

- Un matí, un amic d’ Aleix anomenat Alabau, que estaba fent la seua propia teoría de l’ equilibri, estaba discutint amb Puigserver que era un fill de bona casa. El tema que estaven tractan era sobre l’ existencia de Déu, Puigserver negava l’existencia de Déu mentres que Alabau deia que existien dos Déus, hi aixó el deia basant-se en la seua teoría de l’ equilibri, i com a exemple posava el bé i el mal. Alabau deia que hi havia un Déu que feia el bé i un altre que feia el mal.

- Aleix per les nits, sense els crits ni sorolls, retirat a la seua habitació seguía amb les seues cavilacions, pensant en la seua aventura d’ amor en les altes terres de l’ Aitana. L’ estudi ajudava a l’ Aleix a deixar de pensar en eixa relació.

- Aleix tenia que pasar per davant de la botiga on trevallava Lluïsa per a anar desde casa de sa tia fins a l’ academia. I aquesta acció sempre li feia recordar la primera vegada que va parlar amb Lluïsa, els seus passejos i li recordava la antiga promesa que van fer.

- Un nit Aleix s’ enadona de que estranyaba a Lluïsa i no s’ havia perquè, ja que ell pensaba que amb la dona de don Macià ja estaba satisfet. Com que no deixava de pensar en elles dos va decidir anar-sen al llit, pero els records no li deixaben tancar els ulls. Pensaba en Pauleta i el que havia passat i es posava a suar encara que per la suor va alçar la mà i es va tocar la front i com que tenia la front calenta va recordar també a la Lluïsa i quan ella va anar a la seua alcova quan ell hi estava malalt.

- Al dia següent no es sentia bé, no perque estiguera malalt sino perque es sentia desanimat perque es posava a pensar en les seues amades. Com que no tenia noticies de Pauleta pensaba que hi havia alguna cosa que no anava bé.

- Una vesprada s’ en va anar a passejar i es va possar a pensar si deveres estava bé la seua relació amb Pauleta, estranyaba a la gent, els seus llocs coneguts i, sobretot, a la Lluïsa.

- La vesprada de l’ endemá va donar-li una sorpresa a la Lluïsa ja que va anar a recollirla al seu treball. Van passejar i van parlar de totes les coses que hi habien passat.

- Aleix li va dir a Lluïsa que encara l’ estimava i la va acompañar a sa casa. Eixa nit es va possar a pensar que la seua relació amb Pauleta podría ser una equivocació.