“ El sentit de la responsabliitat és l’única forma de por realment útil que conec”
El por és una sensació generalitzada en la nostra societat. Sovint escoltem a molta gent dir: Tinc por del que puga vindre, tinc por d’això, tinc por d’allò... Però realment, fins que no tens unes responsabilitats que cobrir, no tens realment por. Per exemple, el dia que tens fills i saps que has de proporcianar-los una casa on viure, mejar tots els dies, aigua calenta... cal tindre por si veus que no pots donar-los tot això, ja que és la teua responsabilitat i has de fer-ho. No pots ofegar-te a un got d’aigua amb les coses sense importància, cal tindre una actitud optimista i saber afrontar els problemes amb maduresa.
És probable que m’equivoqui. De tota manera, he de córrer aquest risc. JOAN FUSTER
És cert que sempre ens entra por de fer certes coses ja que pensem que anem a equivocar-nos i per tant no fem allò que realment volem. Però si la gent no fera allò que vol mai no podríem ser lliures i avançar, sempre faríem el que es suposa que cal fer. Sempre val la pena arriscar-se encara que pensem que tenim possibilitats de perdre, però mai no sabem el que pot ocòrrer per tant no pots perdre res per intentar. En la meua opinió tan sols a partir del risc pots aconseguir grans coses.
L'entrada de hui l'he d'agrair aMercè Climent i aFrancesc Mompó (visiteu el seu blog, Uendos, Greixets i Maremortes), que també participen a l'homenatge catosfèric a Joan Fuster. Aquests aforismes els he "copiat" dels seus perfils. Gràcies, companys!
"La por gairebé sempre és voluntària"
"Doneu a un error una formulació axiomàtica, i acabarà per semblar-vos una veritat"
"Ah, si el sexe pensàs!
(Perdó, però m'ho suggereix Pascal: 'Imagineu un cos ple de membres pensants...'
"La disjuntiva potser fóra: o solitaris o solidaris."
"JUSTÍCIA.- La memòria és feroç, sobretot si és memòria de víctima"
"L'error d'Antígona fou oblidar que, a l'últim moment, els déus es posen al costat dels poder constituïts"
"Als conservadors els agrada obeir, i per això són conservadors"
"En última instància, som allò que els altre ens deixen ser, i sovint, allò que els altres volen que siguem"
"Criden per veure si ens faran callar"
I tota «proposició», no deu ser també un «propòsit» i una «proposta»?
«Matar el temps...» Aquesta expressió és tot un programa: ens proposa el temps com un enemic. I potser no hi ha altre camí de salvació.
El "vici", tots els vicis, demanen sempre companyia, o siga, còmplices. No, no hi ha "vicis solitaris", per més que de vegades ho semble.
Per a un, per a molts.
"No surgen las ideas de los puños" És evident, això. Però les nostres idees són unes altres, després dels colps de puny. Sobretot si som els qui els hem rebut.
Guerres, fam, opressions... Els crims quotidians de la nostra societat són tan monstruosos com insistits. El major de tots, però, és d'haver-nos-hi acostumat fins el punt de fer-nos-en còmplices per indiferència.
La violència engendra violència. Però -no ho oblideu- també la tolerància engendra violència, i el desesper engendra violència, i -sobretot- la veritat engendra violència.
A tot arreu cabria la possibilitat de constituir un partit polític que tingués com a sol programa l'oposició a la bestiesa dels altres partits.
Podeu trobar més aforismes si aneu a Tota pedra fa paret., i a més, visualitzar alguns videòlits. Ja direu1
En el fons de tot enamorament hi ha un error: sense cap motiu havíem pensat que la persona que estimàvem era una altra.
És bo de creure que els altres ens estimen; això ens ajuda a estimar-los.
Pensa -sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa-, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.
No desertis: rebel.la't -si pots, clar.
És preferible parlar, parlar clar i dir-ho tot. Les paraules, o les mitges paraules, que se us quedaran dins el cos, se us podriran.
D'altres autors: ROSEANE BARR: "No hem d'esperar que els homes ens reconeguin el poder, perquè ja el tenim. Només n'hem de fer ús" Els aforismes, Catràdio
Aquests dies estem a voltes amb la literatura, però ens ha faltat la presentació de Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol. Perquè no noteu massa la seua falta, podeu anar al blog d'Oreto Lliures volen on en trobareu dues que us ajudaran a preparar el tema.
Jo us deixe un parell de poemes que també podeu escoltar si cliqueu a sobre del títol.
NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM XXXVIII
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén." Espriu, Salvador: “La pell de brau XXXVIII”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)
HE HERETAT L'ESPERANÇA
He heretat l'esperança del avis
i la paciència dels pares.
I de tos dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa. Martí i Pol, Miquel. “He heretat l'esperança”. Obra poètica/1. 1948-1971
Ens sumem, de nou als homenatges que des de la catosfera ens proposa Víctor Pàmies. Hui recordem a J. V. Foix , qui moria a Sarrià, un 29 de gener de 1987," l'endemà mateix del seu aniversari, als noranta-quatre anys, en el cim del seu prestigi literari. "
Tota la informació que necessiteu saber sobre l'autor, importantíssim en la història de la nostra literatura, la trobareu als enllaços d'Escriptors.cat si piqueu a sobre del nom . Ara només us propose tres poemes. El primer és el que més m'ha agradat d'ell, també el més conegut, i us invite a escoltar l'autor al mateix temps que el llegiu. Per fer-ho, piqueu sobre el títol. El segon és un joc, per tal que vegeu la diferència d'estil poètic. I per últim un de visual.
DELS SUBDESENVOLUPATS I ECONÒMICAMENT AFEBLITS, DE L'ENGATJAMENT, DELS ENGATJATS I DELS POSSIBLEMENT ENGATJADISSOS, I, EN GENERAL, DE L'ACTUAL CONJUNTURA
Jo m'engatjo:
He parat, en sis anys, vuit sorgents de benzina.
(Vora riu,
quan Matilde em besava, se'n reia i plorava.)
Tu t'engatges:
Has llançat cinc noms més de fluor corrosiu.
(Lluny del bosc,
on passa, remorós, un vol de roses.)
Ell s'engatja:
Ha obert quatre clubs-blus per burgs, cimals i planes.
(Vora els ponts
on els màrtirs i els sants enfilaven estrelles.)
Nosaltres ens engatgem:
Fem tres carburants més a preus episcopals.
(Lluny del rec
on parlàvem, baixet, amb ressaca de fulles.)
Vosaltres us engatgeu:
Feu dos extrets de fruits amb clots de vitamines
(Vora el pou
on bevíem el vi com si fóssim regents.)
Ells s'engatgen:
Fan un ultracafè amb el poltre domat.
(Lluny del món
on dormíem, plegats, a la cambra del rei.)
I, en un engatjament totaltal, els subdesenvolupats i afebrits, feu un producte nou, bucòlic i òrfic ensems, homogeni i evolucionat, de flancs mòrbids i receptius. - De venda: Al tombant de la conjuntura europea i europeista de les luminiscents autopistes.
