La joventut és una cosa de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades.Aquest aforisme parla de la volguda joventut, tan estimada per tots. La joventut és una etapa de la vida en la que tot el món es vol mantindre o a la qual voldrien tornar. La joventut es considerada com el moment de disfrutar, de viure la vida, el moment d’actuar i fer tot el que desitges fer, per això sol tindre sempre unes connotacions molt positives.Per a Fuster, la joventut acaba a una edat molt teprana, com podem llegir a Raons i Paraules, on diu que acaba als vint-i-cinc anys, en cambi, jo no estic del tot d’acord.
La joventut, però, no té perquè ser igual de llarga per a tot el món. No totes les persones se senteixen joves el mateix temps, per tant no hi ha una edat en la que pugam dir que s’acaba la joventut. Podria ser per tant un sentiment subjectiu, quantes vegades hem sentit als nostres pares o iaios dir que ells se senteixen molt joves! I perquè no? La joventut, per una part, és l’estat de l’ànima, les ganes de disfrutar la vida i d’aprendre. Clar que la vellesa influencia molt en aquest sentiment. Per això supose que deixes de sentir-te jove quan deixes de tindre les mateixes qualitats físiques, quan veus que et costa més fer coses que abans feies amb facilitat.
Al parlar amb una persona major, o en aquest cas especificaré, amb una persona vella (ja que aquesta seria una altra etapa) ens parla dels records de la seua joventut amb una brillantor als ulls envejable, que et fa voler conèixer el que estàn pensant, viure per un instant els seus record. És en aquest moment quan veus la valia de la joventut, i et fa pensar que has de començar a aprofitar sense límits la teua joventut. “Joventut diví tresor”, amb aixó estic molt d’acord, cal aprofitar-la, abusar d’ella, com diu Fuster, tot el que pugam, i per tant jo vote per allargar-la.
"El passat divendres, els alumnes de segon de batxillerat tinguérem la sort de rebre la visita d’Isidre Crespo, una de les persones que més sap de Fuster del món i que es dedica molt acuradament a treballar sobre ell. Aquest vallisoletà que vingué a València per amor, parla la llengua del llevant peninsular com si fos la seua propia. Això és una cosa que em va cridar molt l’atenció. Que algú decidisca aprendre català, llegir català, escriure català." (Sara)
