Bloc de treball de l'assignatura de Valencià de 2n de BAT



dimarts, 12 d’abril de 2011

Música i poetes.

Al carrer del quatre llits


Llegiu la letra mentre escolteu
Al carrer dels quatre llits
(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat no vol dormir,
quatre retalls de somni
que els anys no han envellit
fan carrera d'amors clandestins, segles,
mentre els seus ulls inquiets vetllen
amb el gest sempre a punt per fugir.

Són la puta Llibertat
i la puta Germanor
que per les cantonades
donen de franc l'amor,
han vingut fins aquí rodant món, pobres,
a la ciutat exultant, soles,
a buscar vells amants, nous amics.

Però qui són
aquesta gent que fatxendeja tant,
cap on van
mostrant el cos tan bell com agressiu.

Ens diuen que ells són els atletes
que ens fan senyals d'un demà molt més feliç,
però de l'enllà del temps
no els recordem fent l'amor en els nostre llits.

No són ells els qui esperem...

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat no vol dormir,
la gent senzilla busca
l'escalfor de seu pit
i entre els pobres llençols hi faran festa,
cossos humils que inventant gestes
es converteixen en déus de la nit.

Ballen junts la puta Cultura
i el xapero Benestar,
en la nit tèbia es gronxen
obrint un màgic vals,
que per ells tot el món és un sol ritme,
plens d'orgull revoltat viuen
conjurant el futur amb les mans.

Però vindran
els nostres atletes que esperem fa temps
i ompliran
l'ample horitzó amb llum de dignitat.

Atletes de la pau, de les idees,
atletes del somni d'un món millor,
atletes del cor fratern, dels sentiments,
atletes del gest bondadós.

Aquests són els qui esperem!

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat ja s'ha adormit,
les quatre meuques soles
saluden el matí
i a pas lent fan camí cap el nou dia
mentre al fons dels seus ulls brilla
la llum que les ha dut fins aquí.

Un pont de mar blava,
l'ombra dels déus ran de l'aigua,
tornàveu de misteris,
port de vents i de calmes.


Una de les meues estimades, País petit. Podeu llegir la lletra si hi cliqueu



I ací teniu algunes de les clàssiques dels primers anys de la Nova cançó:
El Bandoler
La gallineta
L'estaca

6 comentaris:

  1. És molt bonica Anna però no acabe d'entendre-la. Si algú sap de què tracta ja sabeu!

    ResponElimina
  2. He escoltat la de la gallineta el ritme es molt pegadís, pero no l`ha he entés molt. Crec que lluís lluch ací va criticar una societat a la qual s`estava vivint durant el fascisme. Ja que la lletra diu que basta ,que la gallineta no vol posar més ous...que ja n¨hi havia prou...Ell denunciava la falta de llibertat i de pau que no hi havia; cosa que amb altres cancons de despres d¨aquesta etapa es va suavitzar.

    ResponElimina
  3. La cançó de l’Estaca, no l’entenc molt. Crec que parla de que si tots en unim y fem força la podrien tirar (no sé el que), que no falta molt i que si ens unim tots aconseguirem la llibertat. Pero diu que pesa molt y que li costa, que a vegades pensa en abandonar, pero pensa en que si tirem tots junts fort, conseguirem la llibertat.

    ResponElimina
  4. He escoltat les 3 cançons. Com vam dir a classe, hi havia que passar una època de censura en la que no podies dir tot el que pensaves i molt menys en una llengua que no fòra el castellà. Hi ha una gran diferència entre les lletres de les cançons d'eixa època i de les d'una altra posterior. Va ser molt intel.ligent al amagar el seu pensament i els seus desitjos en lletres que poden parèixer incoherents i tontes, jo pense que encara que hi haja una gran diferència entre les seues dues èpoques(per nomenar-lo d'alguna manera) sempre transmiteix el mateix sentiment de rebeldia i lluita, per tant, el fons de cada cançó és el que val realment i no la manera de dir-lo.

    ResponElimina
  5. Però Carla, si t'adones jo crec que el to de la lluita no es el mateix, ni la musicalitat ni les lletres. No es el mateix la lluita quan el feixisme estava present que ara en aquesta pseudodemocràcia. N'hi havia que lluitar per enderrocar-lo, transmetre lluita, el poder del poble... Després es més que res obrir un poquet els ulls a que no hem deixat el feixisme molt lluny , que es tot hipocresia.
    Crec jo! xDD

    ResponElimina
  6. Evidentment, totes dues teniu raó. Les primeres cançons tenen lletres que semblaven consignes de lliuta,tornades clares i reiteratives, i músiques senzilles. Calia acompanyar el cant. Quan la fase "d'himne" s'esgota, Llach deriva a unes lletres més poètiques -per dir-ho d'alguna manera- i a la música simfònica. La professionalitat de Llach, la seua formació musical i poètica l'han permés fer eixa evolució que molts d'altres no van aconseguir.

    ResponElimina